II Diumenge T.O. (C) 16 de Gener de 2022 – Núm. 8
Al món tindreu lluites; però tingueu valor: jo he vençut el món (Jn 16, 33). El calendari posa davant dels nostres ulls, a l’inici d’aquest temps ordinari, com a exemple d’unió amb Crist, de fidelitat a l’Església, de triomf de l’Esperit Sant sobre el mal i els poders d’aquest món, com a esperó per al combat espiritual, com una meta del nostre creixement i entrega, el gloriós cor dels màrtirs. Celebrarem aquests dies Sta. Agnès, St. Sebastià, St. Fructuós, Auguri i Eulogi, i finalment el nostre estimat St. Vicenç. Aquests últims ens recorden que la terra que trepitgem ha estat regada amb la sang dels màrtirs, llavor de nous cristians. En posar-los de patrons i protectors, també ens recorden el llistó de la nostra fe, esperança i caritat.
Coneguem una mica més al nostre St. Vicenç, que fa honor al seu nom “vencedor”, un dels tres grans diaques que van donar la seva vida per Crist. Juntament amb Llorenç i Esteve —Llorer, Corona i Victòria— formen el més insigne triumvirat. Cobert amb la dalmàtica sagrada, porta entre les mans la palma immarcessible dels màrtirs. Aquest màrtir, llum de tota la Cristiandat, va trobar el seu panegirista en St. Agustí, St. Lleó Magne i St. Ambròs. I va tenir per cantor el seu compatriota Prudenci, que va dedicar l’himne V del seu Peristephanon al “levita de la tribu sagrada, insigne columna del temple místic”.
Vicenç venia d’una família consular d’Osca, i la seva mare, segons alguns, era germana del màrtir St. Llorenç. Va estudiar la carrera eclesiàstica a Saragossa, al costat del bisbe Valeri. St. Valeri, que tenia poca facilitat d’expressió, el va nomenar Arcedià o primer Diaca, per suplir-lo a la sagrada càtedra. Som a principis del segle IV, en la desena i més cruel persecució contra l’Església, decretada per Dioclecià i aplicada a les nostres terres per Dacià. Les presons, que estaven reservades abans per als delinqüents comuns, aviat es van omplir de bisbes, preveres i diaques, escriu Eusebi de Cesarea. En passar Dacià per Barcelona, sacrifica St. Cugat i la nena Sta. Eulàlia. Quan arriba a Saragossa, mana detenir el bisbe i el seu diaca, Valeri i Vicenç, i traslladar-los a València. Allí es va celebrar el primer interrogatori. Vicenç respon pels dos, intrèpid i amb paraula ardent. Dacià s’irrita, mana al desterrament a Valeri, i Vicenç és sotmès a la tortura del poltre i el seu cos és esquinçat amb ungles metàl·liques. El poeta de “Les Corones” posa en boca del màrtir aquestes paraules: “T’enganyes, home cruel, si creus afligir-me en destrossar el meu cos. Hi ha algú dins meu que ningú pot violar: un ésser lliure, serè. Tu intentes destruir un vas de terrissa, destinat a trencar-se, però en va t’esforçaràs per tocar el que és a dins, que només està subjecte a Déu“. La valentia del màrtir és inexpugnable. Exasperat de nou el Prefecte, va manar col·locar-lo sobre un llit de ferro incandescent. Res no pot trencar la fortalesa del màrtir. El llencen llavors a un calabós sinistre, “un lloc més negre que les mateixes tenebres“, diu Prudenci. Dacià mana curar el màrtir per sotmetre’l de nou als turments. Però tot just col·locat en el llit mullit, com ell havia vaticinat, queda defraudat el tirà doncs l’esperit vencedor de Vicenç vola al paradís. Era el mes de gener del 304. Dacià ordena mutilar el cos i llançar-lo al mar. Però més pietoses les onades, el tornen a terra per proclamar davant del món el triomf de Vicenç l’Invicte. Honorem la memòria dels nostres màrtirs amb un amor ardent a Crist i a la seva Església.
| Vida parroquial LL = St. Andreu de Llavaneres | SV = St. Vicenç de Montalt | CA = Sta. Maria de Caldes d’Estrac Exèquies. Narciso Arellano (LL), Carmen Ruiz (LL) i MªÀngels Prat (LL). Descansin en pau. Reunió de Vida Creixent. Dijous 20 de gener, a les 17 h. Festa Major de St. Vicenç de Montalt. Dissabte 22 de gener, a les 11 h., Missa Solemne de Festa Major. Festa de St. Sebastià. Diumenge 23 de gener hi haurà missa a les 10 h. a l’ermita de St. Sebastià de St. Andreu de Llavaneres, seguida del tradicional aplec. |
En el mundo tendréis luchas; pero tened valor: yo he vencido al mundo (Jn 16, 33). El calendario pone ante nuestros ojos, al inicio de este tiempo ordinario, como ejemplo de unión con Cristo, de fidelidad a la Iglesia, de triunfo del Espíritu Santo sobre el mal y los poderes de este mundo, como acicate para el combate espiritual, como una meta de nuestro crecimiento y entrega, el glorioso coro de los mártires. Celebraremos estos días a Santa Inés, San Sebastián, San Fructuoso, Augurio y Eulogio, y finalmente a nuestro querido San Vicente. Estos últimos nos recuerdan que la tierra que pisamos ha sido regada con la sangre de los mártires, semilla de nuevos cristianos. Al ponerlos de patrones y protectores,también nos recuerdan el listón de nuestra fe, esperanza y caridad.
Conozcamos un poco más a nuestro S. Vicente, que hace honor a su nombre “vencedor”, uno de los tres grandes diáconos que dieron su vida por Cristo. Junto con Lorenzo y Esteban—Laurel, Corona y Victoria—forma el más insigne triunvirato. Cubierto con la dalmática sagrada, ostenta entre sus manos la palma inmarcesible de los mártires. Este mártir, luz de toda la Cristiandad, encontró su panegirista en San Agustín, San León Magno y San Ambrosio. Y tuvo su cantor en su compatriota Prudencio, que dedicó el himno V de su Peristephanon al “levita de la tribu sagrada, insigne columna del templo místico”.
Vicente descendía de una familia consular de Huesca, y su madre, según algunos, era hermana del mártir San Lorenzo. Estudió la carrera eclesiástica en Zaragoza, al lado del obispo Valero. San Valero, que tenía poca facilidad de expresión, le nombró Arcediano o primer Diácono, para suplirle en la sagrada cátedra. Estamos a principios del siglo IV, en la décima y más cruel persecución contra la Iglesia, decretada por Diocleciano y aplicada en nuestras tierras por Daciano. Las cárceles, que estaban reservadas antes para los delincuentes comunes, pronto se llenaron de obispos, presbíteros y diáconos, escribe Eusebio de Cesarea. Al pasar Daciano por Barcelona, sacrifica a San Cucufate y a la niña Santa Eulalia. Cuando llega a Zaragoza, manda detener al obispo y a su diácono, Valero y Vicente, y trasladarlos a Valencia. Allí se celebró el primer interrogatorio. Vicente responde por los dos, intrépido y con palabra ardiente. Daciano se irrita, manda al destierro a Valero, y Vicente es sometido a la tortura del potro y su cuerpo es desgarrado con uñas metálicas. El poeta de “Las Coronas” pone en boca del mártir estas palabras: “Te engañas, hombre cruel, si crees afligirme al destrozar mi cuerpo. Hay alguien dentro de mí que nadie puede violar: un ser libre, sereno. Tú intentas destruir un vaso de arcilla, destinado a romperse, pero en vano te esforzarás por tocar lo que está dentro, que sólo está sujeto a Dios“. La valentía del mártir es inexpugnable. Exasperado de nuevo el Prefecto, mandó colocarlo sobre un lecho de hierro incandescente. Nada puede quebrantar la fortaleza del mártir. Lo arrojan entonces a un calabozo siniestro, “un lugar más negro que las mismas tinieblas”, dice Prudencio. Daciano manda curar al mártir para someterlo de nuevo a los tormentos. Pero apenas colocado en mullido lecho, como él había vaticinado, queda defraudado el tirano pues el espíritu vencedor de Vicente vuela al paraíso. Era el mes de enero del 304. Ordena Daciano mutilar el cuerpo y arrojarlo al mar. Pero más piadosas las olas, lo devuelven a tierra para proclamar ante el mundo el triunfo de Vicente el Invicto. Honremos la memoria de nuestros mártires con un amor ardiente a Cristo y su Iglesia.