Ascensió del Senyor (C) 29 de Maig de 2022 – Núm. 27

Recordes la teva Primera Comunió? “Finament va arribar el més bonic dels dies. Quins records inefables que han deixat a la meva ànima fins als més petits detalls d’aquesta jornada de cel…! El joiós despertar de l’aurora, els petons respectuosos i tendres de les professores i de les companyes grans… La gran sala plena de flocs de neu, amb els quals ens anaven vestint les nenes una darrere l’altra. I sobretot, l’entrada a la capella i el preciós cant matinal «Oh altar sagrat, que envolten els àngels!».

Però no vull entrar a detalls. Hi ha coses que si s’exposen a l’aire perden el perfum, i hi ha sentiments de l’ànima que no es poden traduir al llenguatge de la terra sense que perdin el sentit íntim i celestial. Són com aquella «pedra blanca que es donarà al vencedor, on hi ha escrit un nom nou que només coneix el que la rep». Què dolç va ser el primer petó de Jesús a la meva ànima…! Fou un petó d’amor. Em sentia estimada, i deia alhora: «T’estimo i m’entrego a tu per sempre».

No hi va haver preguntes, ni lluites, ni sacrificis. Des de feia molt de temps, Jesús i la pobra Teresina s’havien mirat i s’havien comprès… Aquell dia ja no va ser una mirada, sinó una fusió. Ja no eren dos: la Teresa havia desaparegut com la gota d’aigua que es perd al mig de l’oceà. Només quedava Jesús, ell era el propietari, el rei. ¿No li havia demanat Teresa que li tragués la seva llibertat, perquè la seva llibertat li feia por? Se sentia tan feble, tan fràgil, que volia unir-se per sempre a la Força divina…!

Vida parroquial       LL = St. Andreu de Llavaneres | SV = St. Vicenç de Montalt | CA = Sta. Maria de Caldes d’Estrac      Baptismes. Carla Mundet (SV), Annasharon Lo Bascio (SV),  Matrimonis. Leonor i Antonio (LL). Exèquies. Emilia Vas (LL), Esperanza Astorga (LL) i Salvador Arenas (LL). Descansin en pau. Primeres Comunions. Dissabte 28 a les 12 h. (LL), i dissabte 28 i diumenge 29 a les 12 h (SV). Cine Parroquial. Dissabte 28 de Maig, a les 17 h., a St. Andreu. Reunió preparació Corpus. Dilluns 30 de maig a les 17:30, a la rectoria de St. Andreu. Final de mes de Maria. Dimarts 31, després de missa de 19 h., rosari cantat i benedicció de les imatges de la Mare de Déu, a St. Andreu. 

La seva alegria era massa gran i massa profunda per poder-la contenir. Aviat la van inundar llàgrimes delicioses, amb gran sorpresa de les seves companyes, que més tard comentaven entre elles: «Per què plorava? Hi hauria alguna cosa que la turmentava? -No, seria perquè no tenia la seva mare al seu costat, o la seva germana la carmelita que tant vol». No comprenien que quan tota l’alegria del cel baixa a un cor, aquest cor bandejat no el pot suportar sense desfer-se en llàgrimes… […] Aquell dia només l’alegria omplia el meu cor; i jo m’unia a la meva Paulina, que s’estava lliurant de manera irrevocable a Qui tan amorosament s’entregava a mi…A la tarda, jo vaig ser l’encarregada de pronunciar l’acte de consagració a la Verge Santíssima. Era just que jo, que havia estat privada tan jove de la mare de la terra, parlés en nom de les meves companyes a la meva Mare del cel. Vaig posar tota la meva ànima en parlar-li i en consagrar-m’hi, com una nena que es llança als braços de la seva Mare i li demana que vetlli per ella. I crec que la Santíssima Verge devia mirar la seva floreta i somriure-la. No l’havia guarida ella amb el seu somriure visible…? ¿No havia dipositat al calze de la seva floreta, el seu Jesús, la Flor dels camps i el Lliri de les valls…?” (Santa Teresita de Lisieux, Història d’una ànima)

¿Recuerdas tu Primera Comunión? “Finamente llegó el más hermoso de los días. ¡Qué inefables recuerdos han dejado en mi alma hasta los más pequeños detalles de esta jornada de cielo…! El gozoso despertar de la aurora, los besos respetuosos y tiernos de las profesoras y de las compañeras mayores… La gran sala repleta de copos de nieve, con los que nos iban vistiendo a las niñas una tras otra. Y sobre todo, la entrada en la capilla y el precioso canto matinal «¡Oh altar sagrado, que rodean los ángeles!».

Pero no quiero entrar en detalles. Hay cosas que si se exponen al aire pierden su perfume, y hay sentimientos del alma que no pueden traducirse al lenguaje de la tierra sin que pierdan su sentido íntimo y celestial. Son como aquella «piedra blanca que se dará al vencedor, en la que hay escrito un nombre nuevo que sólo conoce el que la recibe».¡Qué dulce fue el primer beso de Jesús a mi alma…! Fue un beso de amor. Me sentía amada, y decía a mi vez: «Te amo y me entrego a ti para siempre».

No hubo preguntas, ni luchas, ni sacrificios. Desde hacía mucho tiempo, Jesús y la pobre Teresita se habían mirado y se habían comprendido… Aquel día no fue ya una mirada, sino una fusión. Ya no eran dos: Teresa había desaparecido como la gota de agua que se pierde en medio del océano. Sólo quedaba Jesús, él era el dueño, el rey. ¿No le había pedido Teresa que le quitara su libertad, pues su libertad le daba miedo? ¡Se sentía tan débil, tan frágil, que quería unirse para siempre a la Fuerza divina…!

Su alegría era demasiado grande y demasiado profunda para poder contenerla. Pronto la inundaron lágrimas deliciosas, con gran asombro de sus compañeras, que más tarde comentaban entre ellas: «-¿Por qué lloraba? ¿Habría algo que la atormentaba? -No, sería porque no tenía a su madre a su lado, o a su hermana la carmelita a la que tanto quiere». No comprendían que cuando toda la alegría del cielo baja a un corazón, este corazón desterrado no puede soportarlo sin deshacerse en lágrimas… No, el día de mi primera comunión, no me entristecía la ausencia de mamá: ¿no estaba el cielo dentro de mi alma, y no ocupaba en él un lugar mi mamá desde hacía mucho tiempo? Entonces, al recibir la visita de Jesús, recibía también la de mi madre querida, que me bendecía y se alegraba de mi felicidad…Y no lloraba tampoco la ausencia de Paulina. Qué duda cabe que me habría encantado verla a mi lado, pero hacía mucho tiempo que había aceptado ese sacrificio. Aquel día, sólo la alegría llenaba mi corazón; y yo me unía a mi Paulina, que se estaba entregando de manera irrevocable a Quien tan amorosamente se entregaba a mí…

Por la tarde, fui yo la encargada de pronunciar el acto de consagración a la Santísima Virgen. Era justo que yo, que había sido privada tan joven de la madre de la tierra, hablase en nombre de mis compañeras a mi Madre del cielo. Puse toda mi alma al hablarle y al consagrarme a ella, como una niña que se arroja en los brazos de su Madre y le pide que vele por ella. Y creo que la Santísima Virgen debió de mirar a su florecita y sonreírle. ¿No la había curado ella con su sonrisa visible…? ¿No había ella depositado en el cáliz de su florecita a su Jesús, la Flor de los campos y el Lirio de los valles…?” (Santa Teresita de Lisieux, Historia de un alma).